Habitació doble d’ús individual. Erótica en relato 46

Relatos eroticos habitació dobleQuan una ha estat 23 anys vivint i confabulant en parella, projectant viatges, coneixent persones i assistint a trobades on gairebé tothom és desconegut, t’acostumes a  recolzar-te en ell.

No estàs sola i si van mal dades o l’esdeveniment manca d’interès o és avorrit, el seu caliu segueix al teu costat. Però quan aquest refugi desapareix brutalment per una causa indesitjada i de forma inesperada, sense donar temps ni a acomiadar-te ni a parlar de la irreversible “decisió”, tot canvia de color, de to i de textura. Ja no disposes del cop del seu cop de mà quan alguna cosa s’espatlla; les decisions ja no són compartides; no tens l’altre punt de vista que de vegades t’ha fet obrir els ulls.

El temps s’escurça i les despeses es dupliquen. Els bons moments minven dramàticament i els mals de cap es multipliquen.

La llum del sol escalfa, però no sempre i quan comença a amagar-se, el cor i l’ànima s’enfosqueixen al ritme del cel. I, és en aquest moment del dia quan més el trobes a faltar, quan més necessites una mà amiga, una veu càlida, un tacte d’estima.

No costa llevar-se al matí perquè hi ha tants temes pendents, tants afers per resoldre, una feina a complir, una nevera a omplir, uns gats i unes plantes que depenen de tu per viure i que no tenen cap culpa del teu infortuni perquè en el fons, també el troben a faltar.

No costa mantenir-se amb el cap alt durant el dia perquè hi ha un gimnàs on deixar de pensar, un contacte visual amb la gent del carrer, un bescanvi de salutacions amb els coneguts que es creuen en el teu camí, un camí incert que cal seguir.

Però a mida que es va fent fosc, les branques on t’has anat agafant de dia es van trencant i al final només et queda un tronc nu. I a l’hivern, tot és més cru i fred. S’escurcen les hores de sol i de vida de la que s’ha quedat sense la llenya per encendre la llar de foc.

“Quedem per sopar demà? Apunta’t a la festa del dissabte a la nit!”

Quan t’ho diuen o ho llegeixes de dia tot sembla tant fàcil i engrescador… Però a mida que la llum s’esvaeix, els fantasmes van apareixent i les forces es debiliten. Només hi ha un salvavides que et pot evitar el naufragi: que els qui t’envolten i t’aprecien no et deixin sola.

I finalment, un cap de setmana et decideixes a fer el primer pas. Una nit completa d’aniversari a Barcelona: sopar, copes, discoteca,… Gairebé no coneixes a ningú però la persona que compleix anys és molt especial. Comparteixes un revés de la vida que només podem entendre els que l’hem passat i t’hi arrisques per fer-li costat. Al que no m’arrisco és a tornar amb el cotxe a altes hores de la matinada i reservo una habitació d’hotel propera al lloc de la gresca.Relatos eroticos habitació doble d'us individual

Vestir-te, arreglar-te evitant que les llàgrimes apareguin en el moment menys indicat, pensant en positiu, en l’alegria de compartir amb qui compleix anys i amb els que l’aprecien i tens l’oportunitat de poder conèixer. Tres respiracions profundes, una última mirada al mirall i cap a boca del llop. Pas ferm, malgrat que la professor va per dins. Entrar en el restaurant, no veure a ningú conegut. Mirar, observar, fins que una ànima caritativa s’adona de la teva solitud i et ve a rescatar. Salutacions i presentacions, masses per a poder assimilar tots els noms i finalment t’agafa una mà coneguda, un petó d’agraïment, una fotografia per al record, una guspira d’energia per a continuar. I quan tu decideixes que tot anirà bé, sembla que els que t’envolten ho percebin i s’apropen a tu. Trobes cares conegudes i t’hi llences, vas fent un coixí al teu voltant. Vols passar-t’ho bé, ho necessites! Ja n’hi ha prou de patir tant pel què diran. Una llambregada d’agosarament t’envaeix de dalt a baix. Ja és imparable i et deixes anar. La nit serà tan llarga com tu vulguis…

A les 5 del matí, l’habitació doble d’ús individual ja no és tan feréstega i aquest matí, el sol ha tornat a escalfar…

13 comentarios de “Habitació doble d’ús individual. Erótica en relato 46

    • La següent serà la meva, Mario, i no només espero que vinguis sino que m’ajudis a muntar-la. Cumpliré mig centenari i no crec que en compleixi cap més…
      Un petó

  1. La solitud que sovint hores d’ara t’envolta és una companya amb qui hauràs de compartir masses moments i cambres d’hotels. La coneixeràs, la valoraràs inclús, i un dia potser la desaràs en un calaix perquè tornaràs a compartir.
    Petó.

    • Cert, Feri, una companya poc agradable i poc participativa, però silenciosa. No em discuteix les meves decisions ni la meva forma de ser. L’estic començant a valorar. Pel que fa a aquest dia… En parlem l’any que ve.
      Petó

  2. Bestial!!!! Ets una canya escrivint, estic pensant en fer-te la competència i obrir també un blog per tal de fer alló que més m’agrada: explicar el que sento en cada moment.
    T’estimo, ets la meva inspiració

    • Difícil fer-nos la competència, estimada, tot i haver crescut al mateix barri i rebre la mateixa docència, ja vàrem optar una per lletres i l’altra per ciències. I tot i haver sortit de gresca durant anys i anys plegades i enamorar-nos del mateix nom d’home, ja varem optar una per casar-se i l’altra per ajuntar-se. I tot i haver perdut a la persona que més estimàvem en aquesta vida, tenim formes molt diferents de manifestar els nostres sentiments. Jo ho faig des de l’erotisme i tu des de la profunditat del teu cor.
      T’estimo, ets el meu puntal femení

  3. Hola Carme. Molt bona descripció dels sentiments, dels dubtes, de les pors que se senten en aquetes circumstàncies. Al final, poc o més, sempre estem sols i de vegades, aquesta solitud és ben rebuda i apreciada, però altres vegades necessitem la companyia d’algú que ens faci de mirall, que ens miri amb afecte i ens somrigui. Una abraçada.
    David

    • Bones David. No és pas estar sola el que li fa por a la protagonista, sino sentir-se sola. Estar sola si saps gaudir del teu espai és una forma de vida. Això, però, no treu la necessitat humana de comptar amb algú al costat que t’ofereixi la mà, que t’aixoplugui amb una abraçada, que et xiuxiuegi una paraula tendra. I de vegades, aquest mirall que tu ben dius, ets tu mateixa. Abraçada de retorn

    • Cierto, Petrus, hay un montón de ramas dónde agarrarse. El desasosiego lo provoca decidir cuál no se va a romper al soportar tu peso. De aquí la importancia de rodearte de árboles íntegros que no te fallen, independientemente de creer por encima de todo en tu fortaleza y habilidad. Bs.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *